RESUM
El present treball, a partir del
pensament de Michael Foucault sobre el poder, tracta de constatar si el mateix és
d’aplicació en una de les institucions que s’entenen necessàries pel
funcionament de l’Estat democràtic, social i de dret: institucions en les quals
de poder, tant intern com extern, de totes les tipologies possibles ben segur existeix:
em refereixo als partits polítics els quals no sempre són tan democràtics com
se suposa que haurien de ser d’acord amb l’esperit de la norma escrita. Com diu el professor Straehle, Foucault remarca que
el poder no només és a l’Estat. De fet, hi ha moltes maneres de poder fora de
l’Estat, i amb això també hi ha moltes formes de política..
INTRODUCCIÓ
Deleuze quan descriu la teoria de Foucault diu: el poder és una
relació de forces, una relació d'una força amb una altra força. Explica
adequadament que les categories del poder són del tipus: dificultar, seduir,
indicar, incitar, desviar, fer menys probable, limitar, etc. És a dir, el
poder és la relació d’una força amb una altra força i els efectes d’aquesta
relació són els esmentats. Així i tot, el poder s'exerceix quan posem en
joc un complex joc de forces i relacions.
Marina Garcés en el Mòdul “El
pensament de la diferència” ens explica que. Foucault no estudia subjectes sinó
maneres de funcionar: pràctiques, mecanismes, efectes, de manera que de la
pregunta què és?, va a la pregunta com funciona?
I aquesta és la seva via per abandonar la metafísica. A partir de les
lectures recomanades i les intervencions del professor Strahele he volgut
centrar-me en COM FUNCIONA la
teoria sobre el poder concretada en la institució dels partits polítics, encara
que per limitacions d’aquest treball, necessàriament ha de ser de manera molt
succinta. Val a dir que les meves apreciacions es basen també en la militància activa durant vint anys
en un partit polític que recentment he deixat. Estic convençut, però que les
tipologies de “poder” constatades són extrapolables a la majoria de partits que operen en el nostre
entorn.
DESENVOLUPAMENT
Alguns conceptes sobre els
partits polítics serien:
1. Són associacions d’individus units per la defensa
d’uns interessos, organitzats internament per una estructura jeràrquica, amb
afany de permanència en el temps i amb l’objectiu d’aconseguir el poder
polític, exercir-lo i dur a terme un programa polític.
2. Són els actors que transformen el pluralisme social en
pluralisme polític i els que, per la seva condició de mediadors entre la
societat civil i l’Estat, tenen l’obligació de procurar que el pluralisme
polític estigui present en les institucions.
3. L’objectiu principal
de qualsevol partit polític és la consecució del poder polític, considerat
com un instrument de
transformació i millora de la societat.
4. Per la consecució del
poder, els diferents partits s’enfronten en el context de lluita pacífica i
racional amb la
finalitat d’obtenir el suport social.
L'estructura jeràrquica
formada per la figura del líder del partit, les executives nacionals, comarcals,
locals i altres òrgans, són les que executen
el poder sobre la resta de membres del partit. Aquest poder és exercitat d'acord
amb estatuts, reglaments i normes que regulen l'organització del partit. En el
cos de les normes existeixen drets i obligacions i en aquestes, prohibicions pels
afiliats. Segurament a aquest tipus de poder es correspon a una visió jurídica
del poder (a partir de les normes). Només el pot exercir, arribat el cas, coercitivament
per qui l’ostenta (els quadres i òrgans
amb capacitat). És un poder que podem assimilar també com a poder negatiu que en
el seu cas s’utilitza en contra la critica i la dissidència interna. D’altra banda,
quan l’afany de permanència de la jerarquia abans descrit no és només pensant
en el partit en si, sinó també del o dels que formen l'estructura jeràrquica o l'elit
(segons justifiquen, per assegurar els objectius), es poden produir disfuncions democràtiques.
De fet, crec que és
vigent la “llei de ferro” que el sociòleg Robert Michels, va manifestar en el
seu llibre Los partidos politicos : tota organització encara que sigui
democràtica es fonamenta en pràctiques oligàrquiques. Els líders d’un partit es
rodegen d’un nombre petit de persones que els hi són fidels i constitueixen una
elit que decideix l’estratègia i la tàctica del partit. Afegeixo que és aquesta
elit la que aplica el poder.
Quan a partir d'unes eleccions el partit obté una
majoria que li permet governar, segons el nivell (des de local, comarcal,
provincial, autonòmic o estatal) tindrà de menys a més capacitat per governar i
per fer-ho possible farà servir el poder que s’entén li ha conferit la
ciutadania per mitjà dels vots. Inclús també disposarà de capacitat de legislar
per establir normes de diferents rangs. Òbviament, aquest és el poder que
respon a la definició clàssica de Max Weber és a dir el poder com la capacitat
d’imposar la mateixa voluntat als altres i que Foucault creu insuficient per adonar-nos
de les dinàmiques de poder que ens envolten, atès que d’aquesta manera no podem
captar la totalitat del fenomen del poder.
Si anem als motius perquè un
s’afilia a un partit, en termes generals serà perquè vistos els estatuts
fundacionals, s’estaria d’acord amb la seva ideologia-objectius i s’estaria
disposat a contribuir amb el partit (més enllà de pagar una quota i rebre una
revista). Per exemple, com una manera de poder canalitzar les peticions o
demandes de la ciutadania (obvio aquí aquells que s’inscriuen al partit només
per tenir el carnet, la qual cosa pot ser condició prèvia i necessària per obrir
algunes portes i o obtenir determinades prebendes).
A partir que s’entra al partit
comença a operar tot el que va descobrir Foucault en la seva recerca sobre el
poder. Un poder que et passa desapercebut, però que hi és, que està encobert. Efectivament,
una de les millors estratègies per exercir el poder és dur-lo a terme sense que
la persona afectada en sigui conscient. En aquest sentit, a partir de l’assistència
de determinades reunions o assemblees et poden fer sentir que ets algú important
dintre de l’engranatge del partit. Si a més participes en determinades accions (com
a exemple encartellar pels carrers quan comença
una campanya electoral) es possible que acabis la jornada tard i cansat, però
vas a dormir pensant que has sigut útil i que has contribuït a la causa
(generalment en les accions d’aquest tipus, els líders només i són per fer-se la
foto inicial, després desapareixen i són els militants de base els que culminen
la feina).
Passa el temps i partir de formacions,
accions, assemblees, reunions, assistència a congressos, conferències, alguns militants creuen que poden assumir més
responsabilitats. És per això, que opten i es postulen per ocupar càrrecs,
estar en llistes de possibles elegibles en les conteses electorals, etc. D’aquests,
n'hi hauria de dos tipus, els de bona fe que creuen i estan convençuts que la
responsabilitat més gran implica un millor servei als altres i que és la millor
manera de fer valdre la ideologia i els objectius amb els quals se senten
identificats. I altres, que el fet de tenir més responsabilitats són condició
necessària per a les aspiracions que tenen i que els permetrà anar conquerint
poder dins el partit (com més a prop estiguis dels llocs on es prenen decisions
ho tens millor per figurar en llistes). Aquí les cúpules dels partits tant les
centrals com totes les territorials tenen clar la formació d’elits polítiques per les quals designaran qui serà i qui no serà candidat (acostuma a ser factor
decisori els qui són les persones que poden portar més vots i no necessàriament
la seva expertesa professional) . Per aconseguir-ho s’exerceix un tipus de poder
que de manera subtil segurament passa inadvertit i desapercebut. Dic això
perquè els candidats sobre el paper passen pel sedàs “democràtic” de ser
escollits per una assemblea (local, comarcal, nacional, etc.) però és evident
que els possibles riscos acostumen a
estar convenientment estudiats.
Els dirigents acostumen
a tenir la millor informació al seu abast, amb millors mitjans per seguir de
prop les activitats de l’organització, amb un major domini de la pràctica política
i amb més nexes amb les elits d’altres partits i sectors socials. Aquí es posa en evidencia
una de les qüestions desenvolupades per Foucault, saber és poder.
Els dirigents també es
consideren els únics o gairebé els únics que poden dirigir el partit de forma
eficaç i exitosa. El funcionament més o menys oligàrquic del partit pot posar
en perill la democràcia interna. Els partits es presenten com organitzacions
democràtiques, però estan tenyides dels elements meritocràtics i de cooptació. El
control democràtic en l’interior del partit és molt escàs Las elits formen una
“coalició dominant” que controla les “zones d’indecisió”, els factors que
permeten el desenvolupament de les activitats vitals de l’organització, les relacions
del partit amb el seu entorn, els canals d’informació i comunicació del partit,
l’elaboració i interpretació de les regles internes del partit, el finançament,
el reclutament i promoció de la militància.
I que passa si un o més
militants veuen que el partit s’està distanciant dels objectius fundacionals? Només
es poden fer dues coses, o intentar fer veure que aquest no és el camí i
tractar de convèncer a altres militants o marxar. En el primer cas et
converteixes en dissident i crític.
Formes part d’una minoria que diuen vol desestabilitzar el partit. Val a dir
que el discurs oficial queda tan arrelat que és possible que una majoria ni
s’ha n’adoni. El poder exercit per la direcció ha sigut executat de manera seductora, amb postulats similars a
què les enquestes i el baròmetre d’opinió afavoreixen les expectatives electorals,
etc. Afortunadament, el fet de votar periòdicament pot resoldre els desajustos
per l’incompliment de programa o no haver fet allò per què s’havien compromès
davant l’electorat mitjançant una davallada de vots.
Com s ha dit el principi
la principal finalitat del partit és l'obtenció del poder polític (governar,
legislar, estar a l’oposició). Però per poder dur-lo a terme fan falta persones
que ocupin determinats càrrecs institucionals (regidors, alcaldes, consellers
consells comarcals, diputats provincials,
diputats al Parlament, a les Cortes, senadors, consellers de govern. A la
vegada aquests càrrecs comporten a més, altres càrrecs denominats “de confiança”
(no han sigut votats, però els anomena el Partit) secretaris generals,
Direccions, Caps de departament. Com més vots obtinguts, més càrrecs remunerats
a repartir. És en aquest procés de designació on hi ha més discussions i on les
relacions de poder són un complex joc que també produeix, genera, afegeix, i suma.
Tornant a Deleuze sobre Foucault el
poder és una relació de forces, una relació d'una força amb una altra força.
CONCLUSIONS
En la institució dels partits polítics
i operen diferents tipologies del poder. L'estratègia:
es fa servir en tres sentits. 1) La racionalitat emprada per assolir un
objectiu; 2) la manera com es tracta de tenir avantatge sobre
l'altre; i 3) els mitjans destinats a aconseguir la victòria. L'estructura dels partits està recolzada en una forma de saber que utilitza
políticament pels seus fins.
